Jugar a canviar el món

L’educació en el lleure és una eina infravalorada per educar les generacions del futur

Xiruques, motxilla i fulard. Amb poques coses més comença un viatge que a molts infants els ha canviat la vida: les colònies. Són 10 o 15 dies màgics en què una colla de voluntaris prepara jocs i activitats lluny del fum de la ciutat. Així, estiu rere estiu, creen petites comunitats on els infants canten, riuen i, sense gairebé adonar-se’n, aprenen. Aquesta és l’essència bàsica de l’educació en el lleure.

Però aquesta utopia de somriures i alegria no sol ser la cara que els mitjans ensenyen. Quan els esplais o caus apareixen a la televisió és perquè ha passat alguna desgràcia. Segurament molts recordarem, per exemple, la mort d’un nen de 13 anys a Roses, l’estiu passat, mentre feia una ruta per la Costa Brava amb un esplai de Solsona. Una notícia tristíssima que malauradament, en la majoria dels casos, no es va tractar correctament. Molts mitjans, i estic segura que gairebé sense voler-ho, van culpabilitzar-ne els monitors, qüestionant si tenien la formació suficient o si complien amb el nombre màxim d’infants per monitor que marca la llei. En casos així és fàcil intentar buscar els culpables, però hem de tenir clar que els accidents són això, accidents, i passen i passaran per més preparats que anem.

615_1359372725colonies

El que és trist és reduir l’educació en el lleure a una visió tan catastrofista i negativa com la que apareix als diaris. Perquè, a més, per moltes desgràcies que puguin passar, aquests fets no són habituals en el dia a dia dels esplais i caus. De fet, és més usual que les activitats organitzades per les més de 500 entitats de lleure que hi ha a Catalunya surtin bé. Efectivament, aquest moviment és especialment important aquí i, de fet, està arrelat al territori català des de fa ben bé un segle. Però si és un fenomen tan rellevant, per què quan un agrupament com l’Escola Ramon Llull fa 90 anys no se li dedica l’espai mediàtic que mereix? I per què quan se celebra una macro trobada amb més de 4.000 infants i monitors com el Vèrtex, de la Fundació Pere Tarrés, no apareix enlloc?

Potser no els sembla que sigui un tema de massa importància, però no s’adonen que davant dels ulls tenen una de les armes més poderoses de la nostra societat. Amb l’educació en el lleure, monitors i caps converteixen simples jocs en veritables mitjans per transmetre valors i educar les futures generacions per construir un món una mica millor. I no! Per molt utòpic que sembli, no és cap ximpleria. Com deia Rosa Parks, “sense educació no hi ha futur”, i això aquests joves ho saben. Tot i això, la tasca educativa ha estat sempre infravalorada i relegada a les aules. Per sort, hi ha hagut veus que han trencat amb aquesta concepció, com la de Carles Capdevila, antic director i cofundador del Diari Ara. El periodista va reivindicar el paper dels educadors en tots els àmbits, especialment en el temps lliure. De fet, el seu article “Entusiasme sospitós” s’ha convertit en una mena de manifest preciós de reconeixement a la tasca educativa dels monitors i monitores de lleure.

Tot sigui dit, els elogis de Capdevila no són perquè sí. Realment espais com els caus o els esplais permeten créixer i desenvolupar-se com a persones a través d’experiències que normalment no es poden viure en cap altre lloc. Això és el que es coneix com a pedagogia activa, que bàsicament consisteix en aprendre fent. Però, encara que sembli una proposta innovadora, aquesta idea existeix des de finals del segle XIX, amb el sorgiment de l’Escola Nova. Des de llavors, hi ha hagut intents per deixar enrere l’educació tradicional, com la xarxa de centres Escola Nova 21, però el món educatiu ha sigut sempre reticent als canvis. Per això, l’únic lloc on la pedagogia activa funciona plenament és als esplais i caus, on a banda d’educar a través de mètodes que no es troben a les aules, també tracten temes que no s’encabeixen en els densos temaris escolars. Així, poden parlar amb llibertat de gènere, sexualitat  o educació emocional.

I ara, amb el que diré, potser se’m llancen molts mestres a la jugular, però tot allò que es viu anant de colònies o campaments t’ensenya molt més a créixer com a persona que el que s’aprèn en una aula. Memoritzar els verbs irregulars o les capitals del món no t’ajudarà a convertir-te en qui vols ser. Conèixer-s a un mateix i desenvolupar un esperit crític, sí. I precisament això és el que permet l’educació en el lleure. Tothom que hagi viscut l’experiència de passar per un cau o esplai sabrà de què parlo. Les vivències lluny de casa, sentir-se part d’un grup, superar les pròpies pors… Tot això et fa anar creixent amb autonomia i et dona una visió del món que no trobes a l’escola. De fet, la consciència social que t’aporta l’educació no formal fa que ja d’adult no et puguis estar d’implicar-te i alçar-te davant les injustícies de la nostra societat. Precisament d’això parlen els testimonis que recull Elisenda Rovira en el llibre “Orgull Xirucaire”, que pretén explicar anècdotes en esplais i caus, però també remarcar tot el que el moviment en el lleure han aportat a la societat catalana.

Per tot això és tan indignant que, amb la cobertura desproporcionada i destructiva que fan els mitjans dels accidents que passen, es perpetuï una imatge tan reduccionista i negativa d’un moviment totalment útil i necessari per a la nostra societat. A més, a part de lluitar contra aquesta mala premsa, als esplais i caus se’ls hi sumen les dificultats de trobar un local decent, superar les traves administratives, aconseguir diners perquè cap infant es quedi fora… Amb tot, sembla que hi hagi una intenció expressa de fer difícil la tasca educativa d’aquestes entitats. No serà perquè tenen por que acabin canviant el món de veritat?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s